Marco Noris, llocs sense lloc
Llocs remots dona títol a una de les sèries pictòriques de Marco Noris, però aquest epígraf es podria fer extensiu a la totalitat de la seva obra. Si entenem allò remot com allò inaccessible no per la seva llunyania física sinó per respondre a una geografia mental, tots els projectes de Noris vénen a ser viatges enlloc.
Informalisme efímer es conforma amb els colors aleatoris de la pintura que regalima dels pinzells que Marco i els artistes amb qui comparteix taller netegen en una mateixa pica. Al seu costat es va anar formant un toll que com a gresol irisat acull aquest festí de colors canviants. Aquesta superfície aquosa es transforma en tela, actuant com a mirall que reflecteix i inverteix el lloc de creació, absorbint en les seves aigües els romanents del procés creatiu i condensant-ne la bellesa volàtil. En aquest petit i atzarós fangar Noris materialitza les sinergies impalpables de l’art, com a lloc de confluència de la cerca individual i l’espai social.
D’aquest joc d’inversions parla Foucault quan defineix el mirall o superfície reflectent com a paradigma de lloc utòpic («un lloc sense lloc»: «em veig on no soc») però també heterotòpic, terme que va encunyar per referir-se a «utopies realitzades». Les heterotopies serien llocs reals que es caracteritzen per representar, invertir i qüestionar altres llocs.
Entre la utopia i l’heterotopia navega també l’obra de Noris, sent Llocs remots exemple de la primera, imatges que ens remeten a miratges per l’essència esquiva d’aquestes formes sempre formant-se, mai completant-se. També Postcards from Eternity evoquen «llocs sense lloc», com fragments flotants que com si fossin missatges xifrats inserits en ampolles es deixen bressolar per les onades sense esperar atracar en cap port. En canvi, el treball dedicat als camps de refugiats correspondria al que Foucault va anomenar «heterotopies de desviació», on s’ubica tot allò desviat de la norma social. En el procés pictòric de Noris també aquests llocs es despullen d’allò històric i esdevenen remots, inserits en un flux informe de memòria compartida.
Anna Adell (2014)