Llocs remots
Llocs remots (Antoni Marí)
Els llocs remots són llocs pròxims i molt llunyans. La proximitat la proporciona el desig, la distància ve imposada per la dificultat, o la impossibilitat, de la realització o de l’encontre amb aquest desig. Els llocs remots són llocs mentals construïts per la intuïció i per la idea que hi ha espais, allunyats de l’espai quotidià, en què poder realitzar la totalitat de la persona o habitar segons la idea que cadascú s’ha construït de l’existència, o el lloc on apareix la possibilitat d’una altra existència.
És la imaginació la facultat capaç d’identificar el desig i la idea en la construcció de la imatge dels llocs remots. Perquè, per molt apartats i llunyans que estiguin, els llocs remots apareixen amb una imatge precisa, i sovint, minuciosament descrita ja sigui en una imatge plàstica o en una imatge verbal: per la qual cosa els llocs remots no són espais desconeguts, sinó oberts al coneixement i a ser trobats des de la necessitat que el desig provoca. El lloc remot ofereix, potser, la presència real d’allò desconegut, i allò desconegut és, sobretot, allò a què mai no es va parar atenció i de sobte apareix en tota la seva estranyesa i familiaritat.
El terme espanyol i català prové del llatí remotus, que al seu torn deriva de removere. El prefix re expressa fonamentalment repetició, inversió del significat del verb primitiu o intensificació de l’acció. Així, removere podria significar tant un retorn com un remoure o tornar sobre el mateix: significa, sobretot, moure’s o traslladar-se; de tal manera que remot suposa idea de desplaçament, un viatge de la realitat empírica a la realitat imaginada. El lloc remot és una extensió de l’espai real, sense les contingències que imposa la realitat i sense els hàbits freqüents en aquesta realitat.
El terme ha servit per situar un lloc a molta distància de l’indret o del moment en què hom és o de què es parla. Allò remot remet a temps immemorials, dels quals ningú no té memòria, perquè són més enllà de la història i confonen les fronteres d’allò llunyà amb allò mític. Són els llocs que ocupen els protagonistes dels contes, les rondalles i cançons populars i que personalitzen atributs compartibles entre tants.
Antoni Marí, Eivissa, 1944. Catedràtic de Teoria de l’Art. Escriptor i poeta.
© Antoni Marí. Article publicat originalment a La Vanguardia. Text cedit per l’autor per acompanyar el projecte Llocs remots de Marco Noris. Traducció de Claude (Anthropic).
Llocs remots (Ramon Sarró)
Potser alguns lectors pensin, intuïtivament, que per lloc remot em refereixo a un lloc llunyà. No exactament: com ens va ensenyar Edwin Ardener, autor d’un inspirat text sobre les àrees remotes, la distància i allò remot són dues coses diferents. Un lloc remot, escrivia el professor d’Oxford, no és un lloc que sigui molt lluny, sinó un que no té continuïtat amb el lloc vivencial, amb la Lebenswelt en què estem instal·lats. Podríem dividir els llocs del món en empírics i remots. Els primers són els llocs en què estem instal·lats o podríem estar-hi, que tenen continuïtat amb el nostre cos, són a l’esquerra, o a la dreta, o amunt, o avall, o davant, o darrere. Són llocs en què som, o si més no als quals podem anar i que sabríem buscar en un mapa.
(…) Allò remot és allò que ni tan sols sabríem buscar en un mapa: Xanadú, l’Atlàntida, l’Edèn, el País de Mai Més, l’Illa de les Aventures. Utopia. Allò remot és el món en què no estem instal·lats (ja no o encara no), en què somiem i que és tan important per a la nostra existència que sovint ens sembla com si tingués més fonament que el món experimentat, pàl·lid reflex d’allò remot: «Buscas en Roma a Roma, ¡oh peregrino!, y en Roma misma a Roma no la hallas», escrivia Quevedo. Igualment podríem dir-li al turista que torna decebut del seu viatge a l’Àfrica que «Buscas en África a África, ¡oh turista!, y en África misma a África no la hallas».
Ramon Sarró és llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Antropologia Social per la Universitat de Londres.
© Ramon Sarró. Article publicat originalment a La Vanguardia. Text cedit per l’autor per acompanyar el projecte Llocs remots de Marco Noris. Traducció de Claude (Anthropic).