Temps lineals en la pintura l’(auto)exili - Acca

Parlar de pintura és parlar de tradició històrica, i actualment, en la definició d’aquesta, l’estigma ve inclòs de sèrie. La pintura com a tal (parlem de pintura quan tractem el concepte «pintura» com a format de definició en una categoria artística) ha estat un dels grans hits del món de l’Art. No es comprèn la història de l’Art o la creació de l’Art sense aquests conceptes que tan arrelats estan en l’imaginari col·lectiu: pintura i escultura. Són les dues primeres «tècniques» que et pregunten quan algun desconegut s’assabenta de la teva feina: «—Ah! Et dediques a l’Art? I què fas? Pintura o escultura?». Algun o alguna atrevit/da gosa preguntar si és «vídeo» en veure’t una cara inevitablement estranya…

La pintura com a tal, i per tant una manera d’entendre que l’Art es fa a través d’ella, succeeix per diverses raons. Primer, per la llarga tradició històrica de l’Art amb aquesta forma i llenguatge, que ha sucumbit en la idea del propi Art com a tècnica, preciosisme i delicadesa. Segon, i després d’aquesta popularització, perquè el món de la pintura ha esdevingut (fins a la democratització de les càmeres fotogràfiques) una forma de retratar una «realitat», una forma de capturar un instant, una forma de «fabricar» una imatge que parli per si sola, que ens injecti informació; i aquesta consciència de revelar una veritat i fer-la romandre immune al temps sempre ha format part d’una esfera de la societat força llunyana del que podem considerar mundà. La pròpia valoració d’aquesta ha significat un bagatge de sensibilitat, un saber apreciar allò estètic, un símbol de poder.

Posteriorment a la popularització i democratització de les imatges fotogràfiques com a formes de retratar un moment que creiem important (casaments, morts, festes o altres celebracions que mereixien ser immortalitzades), l’actual proliferació de la captació de «realitats» mitjançant dispositius ha fet que la societat domini tècniques que abans es consideraven únicament de la pintura. Filtres, veladures, marcs o imatges deformades ens han fet veure que existeix una forma de crear una realitat personalitzada, i fer d’un moment retratat una cosa encara més «bella». Hem après a «estetitzar» d’una forma ràpida, i hem après també que sense la validació d’aquesta creació, no té sentit realitzar tals intervencions a les imatges que creem. Joan Fontcuberta ho anomena «postfotografia», una manera nova de comprendre el significat de la fotografia actual, després de la creació de milers d’imatges per segon.

El sistema és bàsicament el mateix en gairebé tots els àmbits mediàtics: capturo una imatge, hi poso un o uns filtres, la «penjo» en una de les meves xarxes socials, i com més «likes» tingui, més orgullós/osa estaré de tal creació. Creació, visibilització i validació, una forma de crear una realitat.

Aquest format cronològic en el temps (cada cop menor), que conjuga realitats contínues i vertiginoses, anomenat mediatització, ha accelerat la nostra capacitat de lectura d’imatges, i hem après a realitzar fórmules estètiques que converteixen moments especials en altres encara més especials.

No obstant això, i tornant a la pintura com a concepte i captació de la realitat (i com a tècnica, no ens enganyarem), sembla que ha sobreviscut davant molts dels llenguatges sorgits a partir de la creació i posterior popularització dels mitjans de comunicació. Començant per Nam June Paik i acabant per Pipilotti Rist, la creació d’imatges digitals ha causat un desarrelament de la pintura pels estigmes mediàtics. La pintura semblava una cosa antiquada, un llenguatge que va tenir sentit però que ja no en té.

Tanmateix, la pintura com a tal sempre ha estat aquí com un dels formats que han relacionat creació, reflexió i contemplació en un mateix estat.

La idea d’observar pot semblar-nos molt llunyana, però mitjançant la contemplació i la pacient observació de l’Art podem (re)descobrir el món de la creació des d’un altre punt de vista.

Per aquesta raó, per continuar aprenent a mirar pintura, em vaig acostar al centre de producció de Barcelona «La Escocesa», i allà em vaig trobar amb Marco Noris.

Marco Noris tracta la pintura com una manera d’aprendre sobre ell, necessita parlar-se com a tal per poder aprendre d’ell mateix. Ha passat per molts dels estats d’(auto)lluita que una persona reflexiva ha de tenir al llarg de la seva trajectòria de vida, des de la concepció del retrat com a forma de commemorar algú o alguna cosa, fins a la pintura per la pintura com a forma de perdre la por a l’expressió interna, que té respecte per la responsabilitat que comporta pintar.

Noris és conscient de la feina de ser artista, o de dedicar-se al món de l’Art: sobretot és conscient del compromís que suposa representar i difondre una imatge que conté informació. El projecte en què treballa actualment, anomenat «El segle de Rivesaltes», representa imatges pictòriques mitjançant imatges del camp de concentració que va allotjar persones exiliades espanyoles entre d’altres.

El projecte no pretén ser una investigació teòrica com a tal, sinó crear una sensació visceral a l’espectador, «un viatge a la memòria», com el mateix Noris narra al seu statement.

Més enllà de la pròpia representació pictòrica d’un succés dramàtic, Noris explora com la forma del temps lineal i cronològic dins del camp de l’art, obres que es conforten en el mateix període i espai. Noris m’explica que el temps cronològic esdevé una forma de jerarquitzar els successos, apartar el passat per deixar que el present ho inundi tot, quan el temps com a tal suposa conviure amb fets que contenen esdeveniments que d’una forma o altra suposen un present, perquè hi ha espais que contenen aquests fets, i persones que els recorden.

No obstant això, aquesta migració de milers d’exiliats a altres parts del món, per diverses raons, majoritàriament d’ideologia, i per tant polítiques, fan que el tema sigui candent des del punt de vista social. No vull centrar-me només en la penosa situació (social, laboral, cultural, política, de valors…) d’aquest context, sinó en la idea d’autoexili que molts patim dia rere dia, encara que l’actual esdevingui bàsicament per causes econòmiques. Una forma d’aïllar-se d’un món ple de formes de percebre les coses que molts i moltes no compartim, i heus aquí la forma d’ostracisme derrotat de l’ésser humà de forma voluntària. No estar o estar en desacord amb normes vigents, amb lleis que tracen la nostra forma de comprendre la vida des d’una perspectiva contemporània, que ens diuen què i com hem d’actuar i viure sota un règim que governa la nostra forma de percebre allò correcte i el camí a seguir, des de la nostra feina fins a la nostra parella, passant pel fet de tenir una casa i una hipoteca, un o dos fills. Un succés que no només esdevé al nostre país, sinó en altres continents i contextos amb persones que veuen necessari aquest (auto)exili. Per aquesta raó l’(auto)exili, l’ostracisme voluntari, la pintura com a aprenentatge i la contemplació com a forma de revelar-nos davant les coses.