Anna Adell sobre A la frontera (De paseo por los limbos, 2022)
Les fites de carretera i de frontera posteriors a l’època grecoromana quedarien desproveïdes de tota funció apotropaica. Però suposem que en època medieval aquelles zones coixí entre àrabs i carolingis, com la «Marca Hispànica», clapejada la seva serralada d’enormes castells de perfil emmerletat i encerclats per foscos fossats, o amb abadies camuflades entre boscos densos, devien conservar quelcom de la sacralitat antiga atorgada a les zones intermèdies. En tot cas, la pàtina del temps pot dotar-les de certa taumatúrgia.
Les fites dels límits geopolítics són testimonis d’evasions i assassinats, de persecucions i d’exili, conflictes que han anat deixant cicatrius en la seva dermis de pedra. Així, per exemple, la frontera hispanofrancesa, amb el seu collar de fites erigides arran del Tractat dels Pirineus (1659), encara que avui dia són com dents corcades d’una boca vella, no deixen de secretar una força particular.
La indústria turística aprofita l’atracció que exerceixen les mugues (terme occità per designar les fites) organitzant rutes de memòria històrica sobre l’exili republicà per La Jonquera (el flux migratori de 1939 cap a França, després de la victòria del bàndol franquista).
Un altre tipus d’experiències, menys interessades a documentar i més en allò indocumentable, ens arriben de l’àmbit artístic. La llarga caminada que va fer Marco Noris l’estiu del 2017 des d’Andorra fins a Portbou, equipat amb estris de muntanyenc i fòtils de pintor, va ser gairebé un ritu iniciàtic. Va emprar un mes per recórrer a peu tres-cents quilòmetres, travessant passos fronterers, aturant-se davant cada muga per fer un apunt ràpid a l’oli o tinta.
Pintava la muga o algun element de l’entorn que li cridés l’atenció. La suma d’esbossos resultants adquiriria una aparença d’inventari emocional, valgui l’oxímoron, perquè no eren un registre fred de les mugues sinó empremtes del seu propi estat d’ànim davant cadascuna d’aquestes fites geopolítiques. El cansament acumulat, les inclemències atmosfèriques, la consciència d’estar trepitjant una terra que ha causat tant tràfec… deixen la seva petjada en el gest, en el traç sobre el paper o la tela.
Noris flirtejava aquí amb models anacrònics de les arts (el plenairisme) i les ciències (l’exploració naturalista) per involucrar el seu cos amb un sentit gairebé religiós (a manera de viacrucis amb les seves estacions-fites) en l’experiència de ser-frontera, volent connectar sentiments antics i recents de desarrelament.
A la frontera (2017) suposa un punt d’inflexió en la seva manera d’entendre la creació i la vida. El caminar anul·larà la distància entre totes dues, descobrint en la transhumància indicis de sacralitat pagana. És curiós que el títol de la seva última mostra, En el lleu solapament del cel i la terra (2020), ens suggereixi el nuar-se de Gea i Urà de què parlàvem en relació amb els ritus mediterranis antics concretats en les fites dels límits. Els seus propis peus trepitjant aquests límits territorials eren d’alguna manera una eina de llaurada ritual, i gairebé podríem qualificar de rotlles sibil·lins (oracles de les Sibil·les) d’ús personal els seus llençols de paper plens d’anotacions.
Frase a frase es filen les narracions històriques per donar-los coherència, però les vides que es perden per fer-les avançar no tenen cap coherència. Els fets històrics són només les crestes d’onades mogudes per corrents subjacents. Accions rituals reinventades com a propostes artístiques canalitzen sinergies sempre renovades amb aquests remolins subterranis, per llunyans que es trobin en el temps.
Adell, A. (2022). De paseo por los limbos (pp. 117-120). Wunderkammer. De paseo por los limbos – Anna Adell - Wunderkammer