Vaig començar a fer art molt aviat. A l’època en què hom sol començar a confrontar-se amb el món, ho vaig deixar. Més tard ho vaig reprendre, quan havia de tornar a començar. Hi continuo, vint anys després. D’art, vaig arribar a emborratxar-me’n i a empatxar-me’n.
Ara em sembla evident que l’art no salvarà el món, aquest art. I aquest món. Però potser ens donarà alè per continuar esperant. Sospito de l’art que pretén donar respostes i sostinc que canviar la poesia per un producte sorprenent no ens lliurarà de la ceguesa.
Continuo admirant la pintura, perquè, com diu un proverbi xinès, un ocell no canta perquè té una resposta, canta perquè té una cançó.