Nel lieve sovrapporsi di cielo e terra
Com en un viatge, hi ha etapes. Com en el camí, hi ha una meta cap a on ens dirigim. Aviat el viatger s’adona que no hi ha un refugi cert sense sortida. I que tots els somnis s’esvaeixen en l’aire. Cada cruïlla, només un nou començament. Siempre mañana, y nunca mañanamos.
On habita l’horitzó, hi ha una línia que escapa contínuament a aquells que pretenen caçar-la. Allò que no es pot definir es fa metàfora: un lloc de somni. Per abastar, o només representar, aquella superposició fictícia, cal mantenir una distància. Recorrem aquest buit, una separació buida, amb les nostres anades i vingudes. En aquest tràfec ens convertim en paisatge ruïnós, en perenne transformació.
Camí de l’indicible, ens trobem amb restes: subtils papers, teles esfilagarsades, cartons enganxats, pells tatuades i fustes antigues. El coneixement com a vel que com capes de pintura se sobreposen lleument per descriure un lloc on la unitat i els seus fragments conviuen, on l’afirmació entra en crisi i la precarietat es fa força. És allà on els signes muts teixeixen un relat, on espectador i paisatge se sobreposen. Estrats subtils, veladures de pigments busquen, a poc a poc, pas a pas, lligar el cel a la terra, l’acció a la contemplació.
És una altra metàfora, un altre somni en ruïnes. I tanmateix, bé val la pena aventurar-s’hi, encara que sigui per naufragar en l’intent; qualsevol meta que sigui a l’altra banda, un cop abandonada la certesa insípida de la riba, compensa l’esforç. Un sender transitable fet de pintura, una ficció tàctil que es nodreix de terra i d’aire, aproxima allò que mai no se sobreposa encara que sembli tocar-se. La primera exposició individual a Piramidón de Marco Noris (Bèrgam, Itàlia, 1971) ens guia cap a aquest lloc metafòric, indicible, situat entre les ruïnes i el buit.
«La condició d’exili de la metàfora, en un món determinat per l’experiència disciplinada, resulta tangible en el malestar que provoca tot allò que no correspon a l’estàndard d’un llenguatge que tendeix a la unicitat objectiva. Llavors es qualifica en la tendència oposada com a estètic: aquest atribut atorga la definitiva, i per tant totalment desinhibitòria, llicència d’ambigüitat»1, així Hans Blumenberg a propòsit de la metàfora.
Les obres recents de Noris se’ns presenten com fòssils que ens guien per un horitzó en ruïna. Es tracta de pells amuntegades, estrats successius i ambients contigus. D’aquestes sèries se’n desprèn una profunda quietud, en les ruïnes es descobreix una esperança amb què ja ni tan sols crèiem poder somiar.
Les superfícies reflectants i ben acabades del món contemporani aspiren a la màxima transparència. La característica més preocupant d’aquesta tan lloada transparència (en la política, en allò social i també en l’art) és l’absència de buit i d’ambigüitat. Afortunadament, la pintura de Marco Noris atempta contra tota transparència, articula una ambigüitat sense fi, és un fòssil que oculta el seu origen.
Aquesta exposició és una fugida en el temps perquè tornem al present amb ganes d’enderrocar-lo. Perquè tot és precari.
Per acotar la distància entre la superfície i l’os (cfr. l’essència de les coses), Marco Noris proposa en aquest projecte una arqueologia personal, un treball de revisió, procés gairebé ecològic, que recupera allò precedent per sotmetre-ho a transformacions contínues. Acumula, organitza, lliga les seves obres i les usa com a material per a altres propostes. Teles, papers i cartons suporten terra i experiència trobades pel camí; allò anterior s’aprofita per traçar mapes del futur, com pells que duen impresos records inesborrables d’una meta inabastable. La de Noris és una arqueologia personal que apel·la a un horitzó compartit.
El refugi que qualsevol anhela durant el seu viatge, un cop assolit, s’enderroca, cau a trossos. I tornem a començar, cap a un altre horitzó (sempre el mateix, mai igual). La molsa cobreix la ruïna i brota un nou paisatge. No volia, però aquest text m’hi porta. Deu ser perquè també està escrit entre les runes d’un món malalt que segueix el seu rumb tossut, sense canviar els seus verinosos i contaminants hàbits. Deia, no volia incloure una cita de Goethe perquè no crec que el sublim tingui cabuda en allò que ens envolta, allò era un altre somni. Volia evitar també dicotomies, dualitats, oposicions, blanc i negre, bo i dolent per fugir de la visió colonialista i depredadora d’occident, de l’origen…
Tot i així potser val la pena aturar-nos amb els ulls posats cap a un horitzó metafòric i tornar a escoltar el que Goethe va escriure en el seu moment. Segons el poeta alemany, l’ésser humà porta una doble vida, una de concreta i una altra d’abstracta. En la primera «està abandonat a totes les tempestes de la realitat, a la influència del present: ha de lluitar, patir, morir com l’animal». Però en l’altra, està separat de «tot allò que allà el posseeix i l’agita»; des d’aquesta distància «és un mer espectador i observador»2. Es diria que és, una altra vegada, el fressat dualisme entre vida activa i contemplativa. Tanmateix, plantejar-ho ara és pertinent, després de mesos de confinament, mentre tracto de filar les obres i el to del projecte expositiu de Marco Noris. Allò figuratiu, allò abstracte, el fragment, la unitat, la ruïna, allò monumental, la terra i el cel…
Es tracta d’una exposició de pintura que ha sorgit quan viatjar estava prohibit i l’horitzó es podia contemplar des d’un sol punt de vista, el d’un estudi, un parell de plantes més avall de l’actual exposició. Potser per aquest motiu, les obres de Noris em provoquen un sentiment d’amplitud, de contemplació prolongada; com si aquesta exposició fos metàfora d’una indicible esperança del que podria ser i succeir si no trenquem, cegament, tots els ponts amb el passat. Potser deixar enrere allò normatiu i sortir cap al mar obert del canvi social? Una aventura que mai no serà individual (allò personal és polític).
Els seus cartons, teles, papers reclamen una distància del tràfec quotidià. En aquests temps ombrívols, d’acció cega caigui qui caigui, la seva proposta anhela aturar-nos per mirar un horitzó comú. Si a la primera sala de l’esquerra, lloc fosc i gairebé tètric, trobem el giaciglio [jaç] de l’artista, fusió d’art i vida, precarietat i força, al fons de la sala principal, un cartó ondulat pintat amb un blau clar ple de llum ens acompanya cap a un possible canvi, cap a alguna cosa millor que una cura: una solució. És un nou horitzó la solució? El 1967, amb una actitud militant i plena d’esperança, Germano Celant escriu, en els seus apunts per a una guerrilla (l’arte povera), unes frases que bé podrien servir de colofó a aquesta exposició: «un’imprevedibile coesistenza tra forza e precarietà esistenziale che sconcerta, pone in crisi ogni affermazione, per ricordarci che ogni ‘cosa’ è precaria, basta infrangere il punto di rottura ed essa salterà. Perché non proviamo col mondo?»3.
En les obres de Noris, els suports semblen determinar les formes; una espiral feta amb tires de teles descansa en una peanya. Fragments disposats en successió, ancorats a la paret. Hi preval un to fosc amb algun que altre llampurneig de llum; abundants plecs, gairebé flotants, els uns sobre els altres. Si el món és tot el que succeeix, aquest pintor exposa ara les petjades d’un viatge, fragments d’una ruïna que ho inclou tot; perduts en les seves estratificacions, nosaltres, els espectadors, estem cridats a contemplar el futur com si es tractés d’un fetge de xai.
L’art sempre hauria de ser art endevinatori, parlar del futur. La metàfora ha estat exiliada del terreny del saber objectiu. La pintura no condueix a la univocitat objectiva. Aquí no hi ha conceptes sinó evidències d’un tràfec que encara no ha arribat a port. La pintura es fa ressò de les sensacions d’una contemplació tàctil. Tantes capes s’apilen l’una sobre l’altra, fins que la terra toca finalment el cel.
Com ja vaig insinuar, tinc la impressió que el títol d’aquesta exposició de Marco Noris és una metàfora. Però no n’estic segur. No tant perquè estigui escrit en un altre idioma, s’entén fàcilment. Deu ser una metàfora perquè descriu un lloc que no existeix. I, si existís, no es podria reduir a concepte, a certesa objectiva. L’horitzó és un espai indesxifrable. L’horitzó no és una línia. El cel i la terra no es toquen. Ni s’acosten, encara que ho sembli. On podem trobar aquella comparació tàcita que fa la metàfora? És en aquestes pintures, amb les seves textures, els seus materials, els seus suports.
Aquest projecte planteja la impossibilitat de definir de manera objectiva l’apropament fràgil i il·lusori de la figuració amb l’abstracció, d’allò que es toca amb allò que es veu. Les seves obres queden en un horitzó que sembla fondre’s, lleument, gairebé sobreposar-se. Però aquesta trobada no se celebra. O potser sí, s’uniran quan per fi aconseguim abandonar les dicotomies del pensament binari i opositiu.
_Francesco Giaveri, 2020 _
-
Hans Blumenberg, Naufragio con espectador. Paradigma de una metáfora de la existencia, Visor, Madrid, 1995, p. 104. Traducció del fragment al català: Claude (Anthropic). ⤶
-
Goethe citat a Hans Blumenberg, Op. Cit., pp. 73-74 ⤶
-
«Una imprevisible coexistència entre força i precarietat existencial que desconcerta i posa en crisi qualsevol afirmació per recordar-nos que totes les “coses” són precàries: n’hi ha prou d’anar més enllà del punt de ruptura i la cosa saltarà. Per què no en fem la prova amb el món?», Germano Celant, «Arte povera. Appunti, per una guerriglia», a Flash Art, N. 5, Roma, nov.-des. 1967. Traducció pròpia de l’original italià. ⤶